Avui en Sostres, aquest descendent de xarcuters vingut a més, que ara, després de fer el pallasso a la tele, diu que fa d'escriptor-periodista i es considera un rapsoda il·lustrat perque a ell ja no li fan tanta pudor a salmó les mans , ens il·lumina amb un aberrant artícle en que juga a ésser superior que decideix qui ha de morir i qui ha de continuar vivint.
Considera la catàstrofe d'Haití poc menys que una bendició. Coses que passen i que, a més, han de passar. Molts, diu ell, haurien d'estar agraïts a que aquest tipus de catèstrofes passin de tant en tant.
És quan llegeixes coses com aquesta quan te n'adones que hem perdut el nord. Gent com en Sostres es vendrien la mare (la xarcutera en cap del negoci familiar, en el seu cas) per un grapat d'entrades al seu blog, per aconseguir fer una mica de soroll, per tractar de tornar a sortir un parell de minuts al cronicas marcianas de torn, encara que sigui fent el paper de mosca, com ja va fer.
En Sostres és l'exemple repugnant i exagerat del que li passa avui a massa gent. No ens enganyem, en Sostres sap escriure amb decència perque els seus pares, amb els calers que ens deixàvem les families benestant a la seva xarcuteria, van aconseguir donar-li una educació acceptable. No la millor, perque van acabar per portar-lo a la marca blanca de l'Aula, d'on no queda clar si el van fer fora per no donar la talla a les classes o al compte corrent. Aquesta habilitat que te per l'escriptura enmascara força la seva baixesa, les seves aficions d'anar a cocktelries (encara que siguin d'extrarradi) i bons reustaurants, també. Però a sota d'aixó no hi ha res més que una Belén Esteban provinciana, un personatge ansiós de tenir notorietat que, per fer-s'ho més fàcil, tria com a àmbit d'actuació el garrulisme de l'independentisme català.
Jo sempre he desconfiat de la gent baixa, grassa i amb al·lopècia (totes tres característiques alhora), amb comptades excepcions, aquesta gent mostren per fora una història trista; la d'una persona que no ha crescut gaire per manca de recursos i que , quan els ha tingut, s'ha afartat a menjar i li ha crecut la panxa. La calvície és mostra d'aquell greix de la pell tan desagradàble... ah! no m'agrada ni pensar-hi! Deixem-ho còrrer.
En definitiva, només perque es conegui una mica més al personatge, la nostra Belén Esteban de comarques, el poeta xarcuter, te aquesta opinió sobre l'ultuima tragècdia mundial:
http://www.salvadorsostres.com/
"El món menstrua"















































6.- Acomódese, preferiblemente en un sofá como si fuese una muñeca de trapo. 


